Tan breu com un clac de dits

Qui sóc i com em diuen és irrellevant. Potser algú crega que sóc un semidéu sàdic, cruel i impassible, però no tinc la capacitat de canviar el passat ni el futur. Així, doncs, els meus desigs no serveixen per a res, com tampoc no serveixen les meues opinions. Incapaç de canviar les coses, només les contemple. Ara mateix em trobe en l’habitació 303 de l’hospital Hipòcrates II. Ningú no em pot veure. Jo, però, des del meu amagatall, un racó de l’habitació, veig dues persones: un pare i un fill. Els conec tant com si els haguera parit, de fet, sóc jo qui els ha donat la vida. Conec el passat i el futur d’ambdós i, a més, puc accedir als seus pensaments. He agarrat paper i llapis. M’he acomodat en un cantó de l’habitació i em dispose a escriure el que veig i el que pensen... Compte! Ricard mou les parpelles... I té a les mans la vida de son pare!