Hi ha moments en la vida -normalment solen estar situats al final de l'adolescència- en què una força empeny a llançar paraules al cel sense cap mena d'objectiu ni, molt menys, finalitat. Hi resten, però, amb un soroll gairebé inaudible; el qual, a més a més, hom té la tendència innata i sana de defugir. Tanmateix, hi ha d'altres moments que, després de guaitar al cel, aquell lleig espurneig sembla fins i tot agradable; molt sovint se'n qualifica de simpàtic. I, així doncs, hom cerca d'arreplegar les guspires com si foren bresquilles, pomes o peres que han madurat sense cap mena d'ajuda, pel seu compte, dins d'una foscor aïllada i constant però mai no oblidada. (Potser no siga una decisió gaire assenyada...)
