A l'encalç de l'amistat

És més que probable que quan es parla d'amistat, hom ja tingui una certa idea o concepció del que representa, atès que tothom —en diferents graus d'intensitat i importància— ha tingut experiència d'ella. Sabem el que significa, intuïm per on va i, en conseqüència, actuem segons allò que se'ns demana. La podríem definir com la relació afectiva entre dues persones, en què el sentit més necessari és la convivència, la complaença mútua de tractar-se i escoltar-se, on l'únic valor resideix en el seu contingut: vida pels altres; talment com un eco de les paraules de Dag Hammarskjöld «la meva vida sense valor pels altres és pitjor que la mort.» Al llarg de la història del pensament occidental hi ha hagut dues grans definicions d'amistat, la d'Aristòtil i la de Montaigne. «L'amic és un altre jo», és la del primer; «perquè era ell, perquè era jo», és la del segon. A l'entremig, Ciceró, que en ressalta la seva virtut, pel fet que uneix els amics cap a un dolç lligam d'amor que no té res de fingit, res de simulat, car el que es cou aquí és veritable i espontani, dura per sempre. L'amistat és una eina al servei de la virtut, perquè és aquesta que li dóna forma i la manté per mitjà de l'harmonia, l'estabilitat i la constància. D'això s'ocupa aquest llibret, a l'encalç de l'amistat, sempre virtuosa i ensems sempre fràgil.